a 2 dies

PÀNIC & EUFÒRIA

real

Pero nosotros no reviviremos jamás nuestra juventud. El pulso de la alegría que palpita en nosotros a los veinte años va debilitándose. Nuestros miembros se fatigan, se embotan nuestros sentidos. Todos nos convertimos en horrorosos polichinelas alucinados por el recuerdo de las pasiones que nos atemorizaron y de las exquisitas tentaciones a las que no tuvimos el valor de ceder.

 Busque siempre nuevas sensaciones. Que no le asuste nada…  

És qüestió de gustos

Gustos. Diferents. Molts. Molt ràpid. Canvis bruscos. Gust agredolç. Dies agredolços.

Sí, en fi. Els gustos, la gent. Gent imbècil, gent esplèndida, gent adorable, hi ha de tot. Gràcies als esplèndits i als adorables. És bonic veure que tot i que hi ha persones estúpides també n'hi ha de guais com vosaltres.

 

Tot necessita un temps d'adaptació, però en canvis molt ràpids no n'hi ha. En aquests casos sempre funciona la perspectiva. Només cal agafar una mica de perspectiva, mirar-s'ho des d'una certa distància i pensar si realment és important. I no ho és. Al final t'acabes alegrant de ser tu i no una altra persona, i de que les coses, encara que no siguin bones, passin. Alguna cosa en podràs treure per a tu. 

Així que, benvingut estiu, benvinguts somnis i benvingudes ganes.

you're sick of crying

Pablo Picasso con su hijo Claude. Golfe-Juan, 1951. Robert Capa

M'encanta, molt.

Your heart is broken

to your surprise

you're sick of crying

for blue eyes

weird days

«La felicidad real siempre aparece escuálida por comparación con las compensaciones que ofrece la desdicha. Y, naturalmente, la estabilidad no es, ni con mucho, tan espectacular como la inestabilidad. Estar satisfecho de todo no posee el encanto que supone mantener una lucha justa contra la infelicidad, ni el pintoresquismo del combate contra la tentación o contra una pasión fatal o la duda. La felicidad nunca tiene grandeza »

Cada vegada més convençuda de que la teoria no serveix per a res, i cada vegada em sento més estúpida per pensar tant. Per a què?

and it was all yellow

Oh, senyor Thoughts, sé que et tinc oblidat... Això no vol dir que no pensi en coses, em paso el dia pensant i imaginant. Però com tenim tanta feina (no vol dir que em passi el dia fent-ne), estic en estat de mandra general. Sembla que quan més coses tenim a fer, també tenim més habilitat per perdre el temps, com a mínim parlo per mi. En certa manera estic preocupada, però sé que al final anirà bé. Tot i que... no sé com. Es nota que tinc pensaments incoherents? És com en tot, penso una cosa, n'estic segura, i després penso el contrari i també n'estic segura. Deu ser que sóc insegura. O no, no ho sé. En realitat penso que hauria d'estar més preocupada. Però què vols, estic feliç. Sí, tot el dia. Quins dies per a la felicitat, eh? Ja ho sé, però això és el millor. La felicitat quan no te la esperes, és guai. Et confessaré que somric per somriure. Estat de tonteria permanent. Tampoc sé definir com estic. M'és més fàcil explicar-me quan estic trista. Em sento com... OH. 

the universal

«El mundo se divide en dos categorías: quienes creen que el propósito, la función, el acompañamiento y la melodía principal de la vida es el amor, y que todo lo demás -todo lo demás- es únicamente etc.: y aquellos otros, esos numerosos desdichados, que creen fundamentalmente en el etc. de la vida. Para quienes el amor, por muy agradable que sea, no es sino una pasajera agitación de la juventud, el parlanchín preludio a la obligación de cambiar pañales, pero no algo tan sólido, inmutable y fiable como, digamos, la decoración del hogar. Ésta es la única división entre las personas que cuenta.»

Milers de detalls, és la clau.
Un regalet.

invincible

During the struggle

They will pull us down
But please, please
Let's use this chance
To turn things around
And tonight
We can truly say
Together we're invincible

Do it on your own
It makes no difference to me
What you leave behind
What you choose to be
And whatever they say
Your souls unbreakable

Saps què penso? Penso que m'agrada no pensar. Penso que no sé quin sentit té tot això. Peró sé que m'agrada. Sol, sol, sol. Ulleres, ulleres, ulleres. Mirades. Cafés. Somriures. Gespa. Fins i tot cucs.
Sí, m'he parat a pensar. I he pensat que m'agrada la meva vida.
En general i en particular, tota i els detalls. M'agrada cada dia, els bons i els dolents. I també he pensat que ja no tinc por. No vull tenir més por. I m'agraden els riscos.

Les coses que ningú veu

No és el que tinc

ni les coses que es veuen.

És una mirada estranya i familiar pel carrer.

És identificar-me amb algú diferent

i compendre que ens assemblem.

És saber-me sola en un lloc nou

i notar l’èxtasi a flor de pell.

És l’eufòria d’un moment irrepetible

que no em deixa recordar.

És el record durant el dia

de la càlida atmòsfera d’un somni de nit.

És també allò amb que no comptava,

per sort no tot es pot planejar.

És una melodia que em fa vibrar per dintre.

Són paraules que em prenen l’alè,

que em fan plorar de bellesa,

i ho són també les que em fan riure de cor.

Són olors que em transporten

a altres temps i a altres llocs.

És el mig somriure que s’esquitlla

per la comissura dels teus llavis.

És aquella guspira en el

blau salvatge dels teus ulls,

i la franquesa en el missatge de la teva mirada.

És roçar-te l’escalfor

i respirar la teva pell.

És sentir el meu poder

i adonar-me que sóc viva.

Gaudir de les llums d’una ciutat de nit

i de la màgia que desprenen unes notes

en l’ambient del crepuscle.

Són les coses que ningú veu,

petites i delicades

però tan imprescindibles!

benvolguda absurditat,

« Así empiezan los conciertos y las revoluciones, levantando un brazo, liberando en el primer acorde sueños y energía ».

                                       Venice Beach, Dennis Stock

 « Mis temas son simplemente personas que han descubierto una manera menos convencional de explorar la vida convencional que todos nosotros llevamos».

Ganes. Ganes, ganes. De passejar, de retrobar-se, de riure, de trobar grandíssims actors desconeguts, de gent, de colors, de cançons, de records, d'imaginar, de discutir, de planejar, d'improvisar, de sorprendre's, de dormir, de parlar, d'inventar, d'innovar, de viure, d'històries, de llibres i de roses. 

Per fi una mica d'absurditat, de no pensar massa, de les coses perquè sí i de no entendre les raons!

love love love

Després del concert d'ahir, penso en aquest home i només puc sentir amor. AMOR. Transmet amor per tot i Universal. És guai, és genial i no hi ha més. És absurd que intenti descriure algun moment d'ahir. No en sabré, em quedaré curta i em frustraré. Així que només diré que admiro la seva manera de veure la vida i que ell és adorable. I que tan de bo hi hagués més persones com ell.

 

I've been crying for so long,

Fighting tears just to carry on,

But now, but now, it's gone away.

Hey girl why can't you carry on, 

Is it 'cause you're just like your mother,

A little tight, like to tease for fun,

Well you ain't gonna tease no other,

Gonna make you a lover.

Everybody's gonna love today,

love today, love today.

sense direcció

corbates, somriures, mocca, manostijeras, ballar, dormir, solitud, coldplay, foscor, decisió...

No tinc ganes d'escriure, ni de pensar. Massa pensar, només pensar. No actuar. Vull actuar. No es compleixen les meves expectatives però sé que és culpa meva. Per això he de reaccionar. El temps passa, no s'atura. Ja quasi s'acaba el curs. Crec que he d'intervenir. Si el temps passa i no faig res, no passa res. No passarà res. I així anirà passant, i cada cop hi haurà menys temps.

                                 Sydney, niña soñadora de cabellos rosas. Alec Soth

make sense

Un hombre que no se alimenta de sus sueños envejece pronto (William Shakespeare).

primavera i trinaranjus

All you need is love, Love is in the air... sé que em reitero amb el tema, però no sóc jo, és la primavera. No vull dir que la primavera m'afecti, en realitat crec que estic així tot l'any. Però a la primavera passa que veus parelletes. Parelletes prenent el sol, tota una tarda prenent el sol, i rient, i no saps què diuen però no paren de riure, i juguen, i semblen nens petits, i porten roba de primavera, i són guapos, i no se'n van. 

Avui m'he quedat pensant. Sempre penso en molta gent diferent, i m'imagino històries i és com una febre que em dura uns quants dies. Uns quants dies per cada persona, o unes setmanes... I la majoria de vegades no conec aquesta persona més que de vista. He pensat què bonic seria si a algú li passés això amb mi. Si algú pensés bastant en mi sense jo saber-ho, sense ni tan sols sospitar-ho. Però la veritat és que no ho crec, no queden molts romàntics que inventin històries amb desconeguts. Però també he pensat, que en l'estrany i meravellós cas que fos així, m'agradaria molt que aquest algú s'atrevís a entrar al meu món. Estic cansada dels covards, sobretot de mi.

a subtle kiss that no one sees

«Un momento cogido al vuelo, un chasquido de dedos, un disparo. Las fotos ocurren, pero es preciso tener la mente y el ojo dispuestos a verlas. 

Cuando está bien hecha, la fotografía es bastante interesante, y cuando está muy bien hecha es irracional y hasta mágica... Cuando la fotografía ocurre, sucede sin esfuerzo, como un don que no debe ser interrogado ni analizado».

Elliott Erwitt, California.

Preguntes, xocolata, sentiments, imaginació...

                                 Primera foto de la súper Nikon

Rutina, rutina. Sempre les mateixes converses. Últimament les mateixes preguntes i les mateixes respostes. Millor dit, la mateixa pregunta i la mateixa resposta:

- Ei, com va tot?

- Prou bé, d'examens. Amb moltes ganes d'acabar-los.

És una frase que, com moltes altres, serveix per respondre sense explicar res, per no ser sincer. Perquè ni l'altre té ganes d'escoltar com et va, ni tu tens ganes d'explicar-li com et va de veritat. Què passaria si sempre responguéssim sincerament a les preguntes i no només com a tràmit formal?

- Ei, com va tot?

- No molt bé, la veritat. Tinc examens i no hi ha manera que em concentri, tinc el cap en un altre lloc. I no per res en concret, no és que tingui cap problema. Només és que em sento bastant sola i em moro de ganes de trobar algú que em faci sentir especial i de viure una història d'amor com les de les pel·lícules romàntiques i que la gent em tingui enveja per això. I vull que passi ja. No vull esperar més. O és que no em passarà mai una cosa així? Llavors em poso a imaginar tot de situacions que a qualsevol li agradaria viure, dignes d'un bon guió de sèrie de comèdia romàntica. Veus, per això no hi ha manera que em posi a estudiar...

Potser si responguéssim així a les preguntes que es fan només per fer el món no ho entendria i seria un caos. Qui ho sap.

Candy apple red dress

Juliet, when we made love, you used to cry
You said, "I love you like the stars above, "I love you till I die"
There's a place for us, you know the movie song
When you gonna realize, it was just that the time was wrong, Juliet?

http://www.youtube.com/watch?v=87cLyBR1JTo

Tot va bé, en realitat tot va bé. Cap problema important, no ens podem queixar. Però això no és suficient. Vull una història de veritat. Vull emocions.