invincible

During the struggle

They will pull us down
But please, please
Let's use this chance
To turn things around
And tonight
We can truly say
Together we're invincible

Do it on your own
It makes no difference to me
What you leave behind
What you choose to be
And whatever they say
Your souls unbreakable

Saps què penso? Penso que m'agrada no pensar. Penso que no sé quin sentit té tot això. Peró sé que m'agrada. Sol, sol, sol. Ulleres, ulleres, ulleres. Mirades. Cafés. Somriures. Gespa. Fins i tot cucs.
Sí, m'he parat a pensar. I he pensat que m'agrada la meva vida.
En general i en particular, tota i els detalls. M'agrada cada dia, els bons i els dolents. I també he pensat que ja no tinc por. No vull tenir més por. I m'agraden els riscos.

Les coses que ningú veu

No és el que tinc

ni les coses que es veuen.

És una mirada estranya i familiar pel carrer.

És identificar-me amb algú diferent

i compendre que ens assemblem.

És saber-me sola en un lloc nou

i notar l’èxtasi a flor de pell.

És l’eufòria d’un moment irrepetible

que no em deixa recordar.

És el record durant el dia

de la càlida atmòsfera d’un somni de nit.

És també allò amb que no comptava,

per sort no tot es pot planejar.

És una melodia que em fa vibrar per dintre.

Són paraules que em prenen l’alè,

que em fan plorar de bellesa,

i ho són també les que em fan riure de cor.

Són olors que em transporten

a altres temps i a altres llocs.

És el mig somriure que s’esquitlla

per la comissura dels teus llavis.

És aquella guspira en el

blau salvatge dels teus ulls,

i la franquesa en el missatge de la teva mirada.

És roçar-te l’escalfor

i respirar la teva pell.

És sentir el meu poder

i adonar-me que sóc viva.

Gaudir de les llums d’una ciutat de nit

i de la màgia que desprenen unes notes

en l’ambient del crepuscle.

Són les coses que ningú veu,

petites i delicades

però tan imprescindibles!

benvolguda absurditat,

« Así empiezan los conciertos y las revoluciones, levantando un brazo, liberando en el primer acorde sueños y energía ».

                                       Venice Beach, Dennis Stock

 « Mis temas son simplemente personas que han descubierto una manera menos convencional de explorar la vida convencional que todos nosotros llevamos».

Ganes. Ganes, ganes. De passejar, de retrobar-se, de riure, de trobar grandíssims actors desconeguts, de gent, de colors, de cançons, de records, d'imaginar, de discutir, de planejar, d'improvisar, de sorprendre's, de dormir, de parlar, d'inventar, d'innovar, de viure, d'històries, de llibres i de roses. 

Per fi una mica d'absurditat, de no pensar massa, de les coses perquè sí i de no entendre les raons!

love love love

Després del concert d'ahir, penso en aquest home i només puc sentir amor. AMOR. Transmet amor per tot i Universal. És guai, és genial i no hi ha més. És absurd que intenti descriure algun moment d'ahir. No en sabré, em quedaré curta i em frustraré. Així que només diré que admiro la seva manera de veure la vida i que ell és adorable. I que tan de bo hi hagués més persones com ell.

 

I've been crying for so long,

Fighting tears just to carry on,

But now, but now, it's gone away.

Hey girl why can't you carry on, 

Is it 'cause you're just like your mother,

A little tight, like to tease for fun,

Well you ain't gonna tease no other,

Gonna make you a lover.

Everybody's gonna love today,

love today, love today.

sense direcció

corbates, somriures, mocca, manostijeras, ballar, dormir, solitud, coldplay, foscor, decisió...

No tinc ganes d'escriure, ni de pensar. Massa pensar, només pensar. No actuar. Vull actuar. No es compleixen les meves expectatives però sé que és culpa meva. Per això he de reaccionar. El temps passa, no s'atura. Ja quasi s'acaba el curs. Crec que he d'intervenir. Si el temps passa i no faig res, no passa res. No passarà res. I així anirà passant, i cada cop hi haurà menys temps.

                                 Sydney, niña soñadora de cabellos rosas. Alec Soth

make sense

Un hombre que no se alimenta de sus sueños envejece pronto (William Shakespeare).