a 2 dies

PÀNIC & EUFÒRIA

real

Pero nosotros no reviviremos jamás nuestra juventud. El pulso de la alegría que palpita en nosotros a los veinte años va debilitándose. Nuestros miembros se fatigan, se embotan nuestros sentidos. Todos nos convertimos en horrorosos polichinelas alucinados por el recuerdo de las pasiones que nos atemorizaron y de las exquisitas tentaciones a las que no tuvimos el valor de ceder.

 Busque siempre nuevas sensaciones. Que no le asuste nada…  

És qüestió de gustos

Gustos. Diferents. Molts. Molt ràpid. Canvis bruscos. Gust agredolç. Dies agredolços.

Sí, en fi. Els gustos, la gent. Gent imbècil, gent esplèndida, gent adorable, hi ha de tot. Gràcies als esplèndits i als adorables. És bonic veure que tot i que hi ha persones estúpides també n'hi ha de guais com vosaltres.

 

Tot necessita un temps d'adaptació, però en canvis molt ràpids no n'hi ha. En aquests casos sempre funciona la perspectiva. Només cal agafar una mica de perspectiva, mirar-s'ho des d'una certa distància i pensar si realment és important. I no ho és. Al final t'acabes alegrant de ser tu i no una altra persona, i de que les coses, encara que no siguin bones, passin. Alguna cosa en podràs treure per a tu. 

Així que, benvingut estiu, benvinguts somnis i benvingudes ganes.

you're sick of crying

Pablo Picasso con su hijo Claude. Golfe-Juan, 1951. Robert Capa

M'encanta, molt.

Your heart is broken

to your surprise

you're sick of crying

for blue eyes

weird days

«La felicidad real siempre aparece escuálida por comparación con las compensaciones que ofrece la desdicha. Y, naturalmente, la estabilidad no es, ni con mucho, tan espectacular como la inestabilidad. Estar satisfecho de todo no posee el encanto que supone mantener una lucha justa contra la infelicidad, ni el pintoresquismo del combate contra la tentación o contra una pasión fatal o la duda. La felicidad nunca tiene grandeza »

Cada vegada més convençuda de que la teoria no serveix per a res, i cada vegada em sento més estúpida per pensar tant. Per a què?