All you need is love, Love is in the air... sé que em reitero amb el tema, però no sóc jo, és la primavera. No vull dir que la primavera m'afecti, en realitat crec que estic així tot l'any. Però a la primavera passa que veus parelletes. Parelletes prenent el sol, tota una tarda prenent el sol, i rient, i no saps què diuen però no paren de riure, i juguen, i semblen nens petits, i porten roba de primavera, i són guapos, i no se'n van.
Avui m'he quedat pensant. Sempre penso en molta gent diferent, i m'imagino històries i és com una febre que em dura uns quants dies. Uns quants dies per cada persona, o unes setmanes... I la majoria de vegades no conec aquesta persona més que de vista. He pensat què bonic seria si a algú li passés això amb mi. Si algú pensés bastant en mi sense jo saber-ho, sense ni tan sols sospitar-ho. Però la veritat és que no ho crec, no queden molts romàntics que inventin històries amb desconeguts. Però també he pensat, que en l'estrany i meravellós cas que fos així, m'agradaria molt que aquest algú s'atrevís a entrar al meu món. Estic cansada dels covards, sobretot de mi.
mentalmente siempre se encuentra la manera de coincidir con ese desconocido y dar paso a la historia tan moñas y dulce, pero en la vida real, porqué coño no hay esa comunicación? si en mi mente está, tengo la manera.. arggg!
ResponderEliminarla primavera es solo una excusa para volver a sacar nuestro tema favorito;)
entro, doncs!
ResponderEliminarjo crec, Lara, que si sabéssim tot allò que pensa l'altra gent de nosaltres seriem o bé molt feliços o bé molt infeliços. i ja que és primavera, anem a ser optimistes, no? :)
m'agrada aquest blog, et linkejo al meu!
un petó i merci per fer callar la classe aquest matí a teories. fa una mica de por quan et llancen davant les bèsties d'aquesta manera.
Quan era una nena solia pensar "Hi deu haver algú altre al món que en aquest moment es pregunti si hi deu haver algú altre al món que pensi això mateix?". Al cap d'uns anys vaig conèixer una noia que acostumava a fer el mateix, i va ser emocionant imaginar-nos que potser havíem coincidit més d'una vegada pensant això.
ResponderEliminarEl que vull dir és... I per què no pot passar? :)
Jolin, crec que hauré de tancar el meu blog, ja ho he decidit!
ResponderEliminarJa t'ho vaig dir que és molt fort el que em passa, perquè tot el que penso, després ho veig escrit aquí, i això m'encanta, perquè veig que no sóc la única.
No puc estar més d'acord amb tu. Per res del món em puc imaginar a algú pensant en mi... seria pràcticament paranormal, però l'esperança no l'hem de perdre mai.
bueno, entre totes m'heu posat de bon humor :)
ResponderEliminarsí, siguem optimistes, és primavera!
i si al final res es fa real, com a mínim haurem sommiat com sempre, no?
fins demà!
segur que a algú li ha passat això amb tu, pero en aquest món som tots(o quasi tots, jo m'incloeixo) massa covards...
ResponderEliminar:)
ens veiem ara!
Sembla mentida que jo digui això però... no em de perdre mai l'esperança. Segurament, i dic SEGURAMENT algú pensa en tu cada nit abans d'anar a dormir, però igual que a tu també et passa, no t'ho diu. Només li falta un copet a l'esquena i tirar-se a la piscina. He aprés que res està perdut mai. ;)
ResponderEliminar