Rutina, rutina. Sempre les mateixes converses. Últimament les mateixes preguntes i les mateixes respostes. Millor dit, la mateixa pregunta i la mateixa resposta:
- Ei, com va tot?
- Prou bé, d'examens. Amb moltes ganes d'acabar-los.
És una frase que, com moltes altres, serveix per respondre sense explicar res, per no ser sincer. Perquè ni l'altre té ganes d'escoltar com et va, ni tu tens ganes d'explicar-li com et va de veritat. Què passaria si sempre responguéssim sincerament a les preguntes i no només com a tràmit formal?
- Ei, com va tot?
- No molt bé, la veritat. Tinc examens i no hi ha manera que em concentri, tinc el cap en un altre lloc. I no per res en concret, no és que tingui cap problema. Només és que em sento bastant sola i em moro de ganes de trobar algú que em faci sentir especial i de viure una història d'amor com les de les pel·lícules romàntiques i que la gent em tingui enveja per això. I vull que passi ja. No vull esperar més. O és que no em passarà mai una cosa així? Llavors em poso a imaginar tot de situacions que a qualsevol li agradaria viure, dignes d'un bon guió de sèrie de comèdia romàntica. Veus, per això no hi ha manera que em posi a estudiar...
Potser si responguéssim així a les preguntes que es fan només per fer el món no ho entendria i seria un caos. Qui ho sap.
