El primer que va veure en sortir del pis va ser la Lluna. Eren les 17.20, i això a finals de novembre vol dir que és de nit. Però no era del tot de nit. Encara quedava una mica de crepuscle que donava al cel un to especial i màgic entre blau celest i blau safir. La Lluna estava blanca. Blanca, brillant, sobrenatural. Plena, rodona, perfecta. Gran. S'havia de comprar el llibre d'història, un de periodisme... Però com podia estar tan gran, tan omnipresent? Ah! També s'havia de comprar un paquet de fulls i un boli o dos. No podia desviar la mirada de la Lluna. Intentava imaginar-se-la tan gran com era. Va fer un esforç per pensar en la distància que la separava de la Terra en l'Univers. L'Univers.
Quan va entrar va trobar-se la Clàudia, la seva companya de pis.
- Hola, com va?
- Bé, vinc a comprar-me uns llibres per a classe.
- Sí, jo també. Vinc del pis.
- Sí? Jo igual! I no ens hem creuat...
- Has vist la Lluna, no? Està espectacular, veritat? Impressionant...
- Ah, no, no l'he vist. Has anat a comprar l'oli?
http://www.youtube.com/watch?v=_7OQSl4FdJE
Aquesta cançó hem recorda la Lluna. I el magnífic concert de Coldplay a l'Estadi Olímpic Lluís Companys.
Oh, take me back to the start
No hay comentarios:
Publicar un comentario