All you need is love, Love is in the air... sé que em reitero amb el tema, però no sóc jo, és la primavera. No vull dir que la primavera m'afecti, en realitat crec que estic així tot l'any. Però a la primavera passa que veus parelletes. Parelletes prenent el sol, tota una tarda prenent el sol, i rient, i no saps què diuen però no paren de riure, i juguen, i semblen nens petits, i porten roba de primavera, i són guapos, i no se'n van.
Avui m'he quedat pensant. Sempre penso en molta gent diferent, i m'imagino històries i és com una febre que em dura uns quants dies. Uns quants dies per cada persona, o unes setmanes... I la majoria de vegades no conec aquesta persona més que de vista. He pensat què bonic seria si a algú li passés això amb mi. Si algú pensés bastant en mi sense jo saber-ho, sense ni tan sols sospitar-ho. Però la veritat és que no ho crec, no queden molts romàntics que inventin històries amb desconeguts. Però també he pensat, que en l'estrany i meravellós cas que fos així, m'agradaria molt que aquest algú s'atrevís a entrar al meu món. Estic cansada dels covards, sobretot de mi.